Escric en contra la certesa de la mort

del drama i la tragèdia de la sang

que ha estat vessada inútilment

dins d’un lloc preparar per ensenyar.

Ens hem convertit en molt mals mestres

si el que sembrem per tot arreu

enlloc del respecte a la vida

és un cant al patiment i al dolor.

Passen camí cap a l’escola

files de nins uniformats

amb les galtes plenes de sang

i els cossos rebentats per la metralla

acompanyats de mares esventrades

i amb la mirada tan perduda

que en lloc dels ulls dolços que tenien

mostren unes conques negres

com la negror dels seus botxins.

Voldria inventar una paraula

per a consolar l’esgarrifança del que resten

cercant desesperants i amb esperança

que els assassins no els s’hagin foragitat

el que més estimaven.

A hores d’ara m'és igual

qui hagi esclatat les bombes

qui hagi metrallat

i qui es pengi les medalles:

Tots són assassins, esclata vides,

conreadors de la por i la ignorància.

Torn tenir tres-cents i escacs de morts

per cercar-los un lloc en el meu cor

per a poder guarir-los

i aixecar una pregària

que ara mateix no em surt.