Aquest estiu hem pogut seguir fil per randa, i als mitjans de comunicació, els esdeveniments succeïts al voltant de tres casos de sucursalisme polític en el PP i PSOE.

Un. Per una banda el president Camps s'encabotà en portar als tribunals uns quants articles dels estatuts català i andalús que, segons ell, són anticonstitucionals. Però als seus companys del PP andalús no els hi va fer cap gràcia i aconseguiren que Rajoy fera unes declaracions tot i deixant clar que l'estatut andalús és plenament constitucional. Davant d'aquesta desautorització el president Camps, en lloc de portar al Tribunal Constitucional l'esmentada denúncia i en la seua totalitat, va haver de suavitzar, esmenar i retirar alguns articles. Les declaracions de Rajoy, l'amo, van tindre el seu efecte i Camps, el criat, va quedar totalment desacreditat.

Dos. Al Principat de Catalunya, i des que va agafar la direcció Josep Piqué, el PP no anava en la línia agressiva, radical i rància propiciada pel trio Rajoy-Acebes-Zaplana. I, com que li la tenien jurada , el dobermann Acebes, passant per sobre de Piqué, imposà una nova estructura de direcció a Catalunya. El líder del PP català va tindre la dignitat, no com altres, de dimitir i enviar-los a pastar fang. Des de Madrid aviat s'encarregaren de buscar un substitut de la màxima confiança, Daniel Sirera.

Tres.Però si els del carrer Gènova no van amb tonteries i, manu militari, imposen les relacions senyor-vasall, els socialistes de Ferraz, i com "talante", això sí, no es queden curts. Els socialistes navarresos han hagut de passar la vergonya de tragar-se la imposició del PSOE de no poder pactar amb NaiBai i poder governar Navarra. Ja veiem com en poques setmanes hem pogut contemplar com la descentralització política del PP i del PSOE és una mentida.En assumptes veritablement importants és Madrid qui imposa el seu criteri. Anomenar-se PP de Catalunya o PS de Navarra és pura estratègia de màrqueting, perquè la realitat és que el veritable amo es diu PP i PSOE d'Espanya.Tres casos antològics de sucursalisme, i perquè encara és prompte per parlar de com acabaran la successió de Joan Ignasi Pla al PSPV o la tragicocomèdia del Compromís, on IU haurà de moure fitxa.

Comtat i debatut, quan hom no té les claus de sa casa doncs això, no és amo i punt. Els dos partits majoritaris, PP i PSOE, que ens estan governant des de la transició ençà, són partits nacionalistes espanyols i per molt que ens diguen que en cada comunitat tenen autonomia per prendre decisions és pura mentida. El PSPV, que no té ni un grup propi al Congrés de Diputats, està a les ordres del PSOE. El PSC va arribar a aconseguir tindre un grup propi a Madrid, però recordem com va acabar tot. Aquest sucursalisme, que ja ve de lluny, ens té atrapats. Els valencians sempre hem d'estar esperant les engrunes. No puc imaginar-me la quantitat de vegades que, per “disciplina de partido”, diputats i diputades valencians hauran de pegar la cabotà i votar en contra dels nostres interessos.

Els valencians i valencianes el què necessitem són partits nacionalistes de casa nostra, de dreta, d'esquerra, de centre o del que siga, però de casa nostra. Només així, i amb paciència i molta canya, aconseguirem, recodant el Tio Canya, que no ens faça fum la teulada, doncs cada vegada més valencians n'estem farts de les engrunes i, com diria l'Ovidi, “ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”