S'hi podran imposar arguments d'estat per mantindre unitats artificials, fer servir la força de les armes per garantir estats unitaris, aprovar constitucions que ignoren el dret dels pobles a decidir el seu futur… , s'hi podrà fer tot el que vulgueu per negar la veu dels pobles, però, el què és inevitable, és que tard o d'hora les peces del trencaclosques no poden encaixar. Les contradiccions són tant evidents que a la fí acaba per petar, de vegades violentament i d'altres, afortunadament, d'una manera pacífica i democràtica.

La lluita dels pobles per aconseguir la llibertat i recuperar la seua dignitat és llarga i sagnant. L'ambició personal de reis, dictadors, emperadors, papes, faraons, militars, presidents i tutti quanti, així com l'esperit annexionista de monarquies, imperis, repúbliques, dictadures i alguna que altra democràcia ha portat, en nom de la unitat, la religió, l'economia…, ha fer desaparèixer pobles, a ser engolits per altres amb voluntat annexionista o a reduir-los a la mínima expressió, exaltant-los com a una relíquia curiosa que cal protegir, però això sí, a dintre d'una urna.

Fa dues setmanes els montenegrins van poder tocar el cel. El resultat del referèndum d'autodeterminació els obria la porta que durant tants anys havien tingut tancada , el 55'5% d'ells van dir que ja n'hi havia prou, que volien formar un estat i separar-se de Sérbia. I és que, com deíem més amunt, la unió artificial de l'antiga Iugoslàvia, així com les atrocitats que s'han portat a cap a la zona dels Balcans, havia d'acabar malament. El temps, com quasi sempre, acaba posant les coses al seu lloc, fent que a poc a poc vagen encaixant les autèntiques peces del puzzle.

Dimecres 24 de maig Europa es despertava amb un nou estat, Montenegro. La Unió Europea reconeixia i acceptava el referèndum, donat que el percentatge era superior al 55%, percentatge que exigeix la UE per acceptar els processos d'autodeterminació. Però, com sempre que hi ha un referèndum d'aquestes característiques, els polítics espanyols eixiren a la palestra per deixar molt clar que qualsevol comparació amb possibles referèndums autodeterministes a l'Estat Espanyol és pura coincidència. És més, aquesta vegada s'atreviren a dir que tots aquells que hi facen alguna comparació entre el referèndum d'autodeterminació de Montenegro i el debat territorial de l'Estat “rayan el delirium tremens”. Així ho digué el senyor Solana, alt representant per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE, socialista del PSOE, i demòcrata de tota la vida. Afortunadament a l'Estat espanyol no hi ha els mateixos problemes que als Balcans, però ignorar i amagar secularment que la solució al model d'estat espanyol, i en especial la solució del conflicte polític a Euskal Herria, passa inevitablement perquè d'una vegada per totes l'Estat espanyol accepte el dret a l'autodeterminació, és oprimir la voluntat del poble.

Fet i fet, en el 2002 el 62% dels bascos volien que en el nou Estatut s'incloguera el dret a l'autodeterminació. Ignorar aquesta realitat és molt poc democràtic. Trepitjar d'aquesta manera el dret que tenen els pobles, com diu l'article primer del pacte de drets civils i polítics de les Nacions Unides, a establir lliurement la seua condició política és molt poc socialista.Tots aquells i aquelles que ratllem el “delirium tremens” li recomanaríem al senyor Solana que rellegira les actes del XXVII Congrés del PSOE, el seu partit, (1976) on es deia : “ El PSOE defensarà l'exercici lliure del dret a l'autodeterminació per a la totalitat de les nacionalitats i regionalitats, les quals compondran l'Estat federal que preconitzaven”

En fi, si a dintre del PSOE hi ha molts que pensen com Solana ( i tinc la sensació que en són una majoria), malament ho tindrà el president Zapatero si vol acabar definitivament amb el conflicte polític basc, doncs, al meu parer, la immensa majoria dels bascos i les basques no estan disposat a renunciar al dret de decidir el seu futur.

Vicent Luna i Sirera
vluna@mesvilaweb.cat

Alcoi -L'Alcoià- 6 de juny del 2006