Novament torna a mi aquella por, l’angoixa amb trasbalsa i un riu de melangies s’ha em posa el cervell deixant-lo obscur i feble.

Les tristor entre novament al meu cor, esperant un so una paraula que no arriba.

Em moro lentament esperant ves a saber el que.. els pensament poc a poc queden con nuvolades i el meu equilibri cau com una torra de paper.

Novament amb sento abatuda i la solitud m’empeny com el cavall al carro, un que jo no puc guiar.

Novament es mort l’estabilitat es desborden les emocions com rius amb massa caudal.

Tempestes m’acullen , paràsits amb destrueixen, la olor a dolor queda impregnada a la meva pell.

Els silencis es pronuncien, les paraules acaparen les tempestes i jo davant tanta incoherència m’amago dintre meu buscant refugi.