Viatge a Catalunya nord, Mediterrània, Pirineus, Costa Brava

VIATGE A CATALUNYA NORD. MEDITERRÀNIA. PIRINEUS. COSTA BRAVA.

 (Carta a Alfons Navarret i Xapa, d'Alfara del Patriarca)

Castelló de la Plana, 21 de juliol del 2004.

Jei, Alfons, perdona per dir-te "senyor". És que això els ho dic als meus amics en broma. No utilitze la paraula "senyor" com a exaltació d'una posició més alta o privilegiada, sinó que ho faig en el sentit contrari, per a llevar-li solemnitat a eixe tractament. Per a ridiculitzar als que pretenen ser "senyors". Per a posar al mateix nivell totes les persones.
"Senyors" no són només una minoria. "Senyors" ho som tots. Tots els meus amics són "senyors". Totes les persones són "senyors". Així fas que se li lleven les ganes d'utilitzar eixa paraula a tots aquells que pretenen distingir-se per sobre dels demés. Així democratitzes una mica més la realitat quotidiana.

Bo. Ja està bé.

Acabe de tornar de viatge. He tornat a Sueca, i ja estic a Castelló de nou.
He anat als Pirineus Catalans i Aragonesos, a Andorra, a era Val d'Aran, a Catalunya Nord, a la Costa Brava... I ha estat molt guai.
Hi he anat jo sol, pel meu compte, tots els dies.
Jo em pensava que m'avorriria, passats uns dies. Però, ¡què va! No m'he avorrit gens. Una vegada m'he acostumat a anar jo sol a tots els llocs, no he tingut cap problema. I així podia anar on a mi em donava la gana, i durant el temps que a mi em donava la gana. Sense haver de rendir-li comptes a ningú.
Ha estat molt guai. Allí als Pirineus hi havia molt de paisatge per veure. I a la Costa Brava també. I a mi m'encanta el paisatge...
Muntanyes impressionants, neu, cascades d'aigua, llacs, roca, brossa, arbres, boscos immensos (el Bosc del Gerdar), la mar, l'horitzó blau, els acantilats, els trencants, les cales, les badies, la roca de nou, l'aigua, el Sol, el cel...

A la Catalunya Nord m'he centrat en acostar-me a parlar amb la gent, i en preguntar-los coses, per a escoltar el català d'eixa zona.

A mesura que anava recorrent el territori, vaig anar parant-me en diferents pobles. Vaig estar a Sallagousa, a Mont Lluís, a Prada, a Perpinyà, a Salses i a Canet de Roselló (a les urbanitzacions de la platja).
Volia conéixer de primera mà en quina situació es troba la nostra llengua per allí.
I la situació és crítica. No hi ha relleu generacional. La gent de cinquanta anys en avall no utilitza el català com una llengua normal. No li dóna un ús quotidià. Per a ells, només és una curiositat, una resta arqueològica, encara viva, però que està a punt d'extingir-se.
Perquè, ¿per a què van a emprar ells una llengua que està morint-se, i que la parla poca gent (només els majors), si poden utilitzar el francés, que l'entenen tots, i així s'eviten maldecaps?
Eixe és el seu raonament típic.

Jo crec que, a Catalunya Nord, com a màxim en cinquanta anys, el català haurà desaparegut com una llengua d'ús normal, com una llengua viva. Potser sí quedaran mostres institucionals o de reivindicació nacional. Però, com a llengua d'ús en el carrer i en tots els llocs, s'haurà acabat per sempre.
I AIXÒ NO ÉS PESSIMISME. ÉS REALISME.

És el mateix que li passa al gaèlic, a Irlanda.
Des del govern i des de les institucions públiques poden fer tots els esforços que els done la gana per a tornar-lo a la vida. Però, si la gent ja ha deixat d'utilitzar-lo com a llengua normal, ¿com vas a fer-los canviar d'idea o de costums?
Només es necessita que hi haja un tall d'una o dues generacions completes, per a què una llengua es muira. I això és el que ha passat.
El gaèlic és la llengua pròpia d'Irlanda, però ja no és la llengua materna dels irlandesos. Aleshores, ¿com vols que la utilitzen com a materna, si no ho és? ¿Per a ells és una cosa forçada, per molta llengua pròpia que siga? Per això els està costant tant revifar el gaèlic. Perquè és com voler ressucitar un mort.

Doncs el català a Catalunya Nord va pel mateix camí. Encara no està mort. Però està moribund. Hi ha encara una generació o dues, les més majors, que encara l'utilitzen de manera usual. Però, les dues generacions que les segueixen, no l'empren quasi mai. Si de cas, l'usen per a comunicar-se amb les generacions més velles, i amb prou dificultats. Però no l'empren per a comunicar-se entre ells, entre els jóvens. I això relega eixa llengua al passat, no al futur.
El present en què ens trobem ara és simplement un temps de transició, d'un estat a un altre. Si ens asseiem tranquil·lament a una vora del camí, podrem contemplar com s'extingeix a poc a poc la nostra llengua en una zona on durant tres-cents anys havia continuat mantenint-se viva, encara que hagués estat separada per una frontera estrangera.

Jo crec que, quasi l'única manera de fer que el català continue viu a Catalunya Nord, és que una gran majoria de jóvens i xiquets, es posen immediatament a parlar català entre ells, que s'estimen eixa llengua, i que la consideren digna. (COSA MOLT IMPROBABLE).

Una altra solució també seria una afluència massiva d'immigració catalanoparlant que s'establís de nou a Catalunya Nord, i que no menyspreés la seua pròpia llengua. (COSA TAMBÉ IMPROBABLE. Això de l'afluència massiva).

Per tant, jo crec que ho tenim ben fotut.

Llàstima, era bonic, i fins i tot interessant, veure que, malgrat trobar-te a l'estat francés, et senties com a casa cada vegada que t'adreçaves a una persona major d'algun poble d'allí, i veies que et parlava en català.

¡Vaja gràcia! Sí que és una llàstima que això es perda. I encara dóna més pena el fet d'estar presenciant-ho en directe, i sense poder fer res. Com si foses un simple espectador.

  * * * *  PER TANT, LLIÇÓ A APRENDRE:  EVITEM A TOTA COSTA EL TALL
GENERACIONAL. A TOTA COSTA. ALMENYS, EN ELS TERRITORIS ON ENCARA NO EXISTEIX EIXE TALL.
  * * * *

Bo. A veure què es pot fer.

Us aconselle que, quan pugueu, aneu a visitar la Catalunya Nord, i que parleu amb la gent d'allí. Veureu com us sentiu com a casa.

A mi, Perpinyà em va agradar molt. I el caràcter de la gent és molt semblant al d'ací València. En realitat, es podria dir que és un caràcter mediterrani. I no és per promoure una espècie d'exaltació de la forma de ser mediterrània, ni un nacionalisme mediterrani. Però és que es nota alguna cosa.
Els que vivim al costat de la Mediterrània tenim algunes coses en comú, en qüestió de caràcter. I no és ni un tòpic, ni un mite. És la realitat. Jo ho he notat en arribar a Perpinyà, que està prop de la mar.
I també ho note quan veig pel·lícules italianes. Perquè el caràcter dels italians que veig en eixes pel·lícules també se sembla molt al de la gent que conec de per ací Sueca i València, en general.

No ho sé per què, però hi ha alguna cosa...
Alguna cosa familiar en tots els nostres caràcters. Alguna cosa que fa que, sigues on sigues, si tens la Mediterrània a prop, saps que continues trobant-te a casa. O almenys no estàs massa lluny.

Bo. Ja està. Jo crec que ja he escrit prou per hui.
Ja ens veurem, ¿eh? I que et vaja bé per Granada.
El pròxim viatge, a veure si em deixe caure cap al sud de la Península.
A mi, Andalusia també m'agrada molt.

Bo. Adéu. I fins prompte.

Joanjo.

 

CATALUNYA NORD (2). MÉS IDEES. IMMIGRACIÓ TURÍSTICA.

 

 (Carta a  Vicent Amanç Viel, de Sueca)
 

Castelló de la Plana, 26 de juliol del 2004.

Jei, Vicent, entés, allò de la Bressola. No diré res. Ja em direu com quedeu al final.

Espere que això de fer escoles ("bressoles") en català a Catalunya Nord servisca d'alguna cosa.
Però ho veig bastant negre, perquè, si la llengua ja s'ha deixat d'utilitzar a nivell quotidià, entre familiars; si els pares i els iaios ja només els parlen en francés als menuts; si només s'ensenyen el català a l'escola, però després no posen en pràctica eixos coneixements; si els xiquets no utilitzen el català entre ells ni amb altra gent; aleshores tot eixe esforç no serveix de molta cosa.

Fins que els majors no tinguen consciència de la seua pròpia llengua i es donen compte que és igual de digna que el francés, i que es pot utilitzar en els mateixos casos en què s'utilitza el francés (en tots), fins llavors, serà una batalla quasi perduda. Moltes energies invertides, per a uns resultats molt escarransits.

A Prada, em va dir un xic de quaranta-dos anys (que parlava català relativament bé), què els nanos parlen entre ells en català dins la Bressola, però que, només ixen al carrer, tornen a parlar en francés entre ells mateixos. Diu que és una cosa molt curiosa. Per això, no sé jo com quedarà tot això de la Bressola d'ací a uns anys, ni quins resultats reals tindrà.

Les bressoles estan molt bé. Però és només una part de la solució. Jo crec que la qüestió més important és incidir en els majors i en els jóvens, que són el referent d'eixos menuts.
Si tu a un xiquet li dius que no fume, mentre està veient que tens un cigar fumejant en la mà, el més segur és que no et faça gens de cas. Quan siga major, probablement fumarà.
Si a un nano li ensenyes el català, però veu que no l'utilitza ningú com una llengua normal, com el francés, llavors tindrà el català com una espècie de relíquia. Com qui aprén llatí en l'escola.
¿Quants xiquets i majors veus parlant llatí pel carrer? ¿I en els bars?

Els majors són els referents dels menuts, i en els majors també s'ha d'incidir, i molt especialment.

Les bressoles s'han de potenciar i multiplicar tant com es puga. Però també s'ha de buscar més formes de promoció i dignificació del català a la Catalunya Nord, i a tots els Països Marencs (o Catalans) en general.

No sé quines formes poden ser estes... Supose que vosaltres ja n'haureu pensat algunes, com intentar entrar en els mitjans de comunicació, o crear-ne de nous; o com la de fer un Casal Jaume I a Perpinyà (que, per cert, el vaig veure des de fora, però estava tancat, per ser estiu).
És clar que, d'idees se'n poden tindre moltes, però, de diners per a posar-les en marxa, també se'n poden tindre molt pocs. També és veritat.

IMMIGRACIÓ TURÍSTICA CATALANOPARLANT.

Una idea que se m'ocorre a mi (que no sé si podria ser relativament econòmica), seria la de promocionar per a la gent de Catalunya, del País Valencià i de les Illes una oferta turística cultural, històrica, lingüística (i, a més, de platja, de paisatges i de natura), que estiga orientada a viatjar per la Catalunya Nord, a visitar llocs emblemàtics, o simplement bonics, i a conéixer gent del país.
Eixa promoció hauria d'estar adreçada a gent de Catalunya, València, Balears i Pitiüses, en definitiva, gent dels Països Marencs, conscienciada de sí mateixa, que parla sempre català, i que no té por d'intentar emprar el català encara que li parlen en francés o en castellà. Hauria de ser gent ben conscienciada de la seua llengua.
Se'ls podria promocionar la visita a Catalunya Nord dient que "Allí també t'atendran en català, i t'entendran en català".

Bo, això d'atendre, atendre.., no sé si serà massa real.
Però, entendre't, sí que és veritat que, hui per hui, si tu parles allí en català, hi ha una probabilitat molt alta de què t'entenguen, potser no del tot, però sí mitjanament bé. I això és un factor molt important que tenim a favor nostre, i del qual podríem aprofitar-nos-en més, i traure-li més rendiment.

(Hem de buscar aquells punts que estiguen de la nostra banda, i hem d'intentar traure'ls el màxim suc, i meditar de quina manera podem servir-nos d'ells per a començar a introduir-nos en altres camps que, d'entrada, ens resulten molt més inhòspits, escabrosos o, fins i tot, hostils).

Una cosa: A eixos turistes catalanoparlants se'ls haurà d'avisar que trobaran persones que, d'entrada, et diran que no entenen el català (o no quasi) i que, si continues parlant amb elles, t'adonaràs que sí que entenen la major part del que dius. És gent massa còmoda que no vol molestar-se en aprendre més el català, però que ja el comprén molt. Com molta gent que hi ha també a València i a Barcelona.

De tota manera, a Catalunya Nord, sí que hi ha moltes persones relativament jóvens que sí que entenen perfectament el català, encara que a tu et parlen en francés.
Perquè, parlar-lo, el català no el parlen molt, els jóvens. Però, entendre'l, sí que hi ha molts que l'entenen, perquè els seus iaios parlen entre ells en català.
És una cosa pareguda al que passa a València ciutat. Tu els parles als de València en català, i ells et parlen en castellà, però la conversa és fluïda, perquè quasi tots entenen el català.

Aquest és l'estat en què ens trobem actualment, a Catalunya Nord. Per això dic allò del turisme coscienciat, i, si pot ser, amb ganes de difondre el català i de tornar-li la dignitat que es mereix.
Si molts turistes catalans, valencians o illencs van a Catalunya Nord i es posen a parlar en català amb tota la gent d'allí que vagen coneixent (i quanta més intenten conéixer, millor), aleshores, els jóvens i els xiquets veuran que el català sí que és una llengua que s'utilitza de veritat en el carrer, fora de les escoles, i que no només la utilitzen els vells. Aleshores sí que li veuran una aplicació pràctica de veritat.

I si, damunt, els turistes eixos els diuen que el català és una llengua igual de digna que el francés, i que, per això, ells la utilitzen sempre, aleshores, això ja els podrà començar a picar encara més la curiositat, als jóvens i als menuts.
I als majors també, perquè aleshores ja no es veuran aïllats. Perquè veuran que poden tornar a parlar en la seua llengua pel carrer, amb gent molt més jove que ells, com passava abans, quan ells eren jóvens, que el català al seu poble s'emprava d'una forma normal. Jo crec que, fins i tot, això els alegraria, perquè seria com retornar, d'alguna manera, a la seua joventut i a sentir-se com abans, no com a estranys en la seua pròpia terra.

Això del turisme conscienciat seria una espècie de cosa equivalent a allò que us deia jo en la carta anterior sobre una immigració massiva de catalanoparlants a Catalunya Nord.
En aquest cas no seria una immigració, però sí que seria un turisme massiu.

¡AH! UNA COSA. TOT AÇÒ QUE HE DIT DEL TURISME CONSCIENCIAT DE LA SEUA LLENGUA, MIREU SI TAMBÉ PODEU APLICAR-HO AL CAS D'ALACANT I EIVISSA, PERQUÈ ESTAN PER L'ESTIL. (Potser no tan mal, però van en camí).

Bo. Ací teniu la idea. Vegeu què podeu fer amb ella, si us interessa.

Bé, doncs, ja ens veurem, ¿eh?
Que us vaja tot bé per Sueca. I no us pegueu molt en els Plens. Ni en els Buits.

¡Ah! Se m'oblidava. Una altra cosa, un poc surrealista.
Ja tinc dos companys de pis. Són una parella, un xic i una xica. Ell és guàrdia de seguretat de LUBASA. I ella està estudiant i preparant-se per ser també guàrdia de seguretat.
I, ¿a què no endevines quines cançons solen posar alguns dies, de vesprada, i amb el volum ben alt?
Doncs primer posen l'Himne imperial castellà. (Fins ací, no és tan estrany. Podrien ser simples castellanistes. Encara que ja escama una mica, perquè ni el més catalanista es posa, vesprada sí, vesprada no, la Moixaranga a tota pastilla).
Però el més fort ve després. La cançó que li segueix a l'Himne és, ni més, ni menys que... el "CARA AL SOL CON LA CAMISA NUEVA, QUE TU BORDASTE EN  ¡¡¡¿¿¿ROJO???!!!  AYER...". I damunt, la xica la tarareja.
¡Són falangistes! ¡Nazis!

Açò no fa molt bona olor, ¿veritat?
(Les cançons fan soroll de cassette. Es veu que no les tenen ni en compact disc).

I, damunt, jo escoltant "Catalunya Ràdio" a quasi totes les hores.
Els veïns que ens senten es pensaran que estem bojos.

¡Ah! A més, el xic té una bandera sudista (de la Guerra de Secessió Americana), penjada en la finestra de la seua habitació.
¡La bandera sudista era la insígnia dels que defensaven l'esclavitut!

Menys mal que no parlem de política entre nosaltres, els habitants del pis, perquè, si no, no sé com acabaríem.

Bo, ja us aniré contant més coses, segons vagen passant.

Bé. Que passeu un bon estiu, per la Riberrra dil Xúcorrr. I perrr la platjjjj a. (Tenia ganes de ratllar-me un poc i de dir alguna animalada).

Adéu.

Joanjo.

......

Sueca, 18 d’agost del 2004
Joanjo Aguar Matoses