Brises absents circumden les anyades

que no han palpat de ple la plenitud.

Han remarcat injustes ses llaçades,

tot aplegant les penses que han viscut.


No fingiré la nua indiferència

quan cada cop m’intenti perseguir.

Se’m perd distant l’anhel a la consciència:

amb un regust incert, defuig de mi.


L’ombra dels anys perdura assossegada:

entre besllums m’ensenya més d’un goig.

Segueixo el traç d’aquella trista albada

i novament el temps es torna boig.

No jutjaré a les penes que em segueixen;

puix amb nous jorns, les joies refloreixen.

3-6-05