¿Per què m’enganya,
el clar de lluna
si alhora irisa
–fal·laç i còmplice–
secrets amargs?

Em desemmotlla
la imatge nua
dessota l’ombra
de l’univers.

Cobreix l’abisme
vers les tenebres,
jura en silenci
desfer l’advers.

Perfuma l’aire
i em fa nostàlgia
mot que desterra
l’anhel pervers.

Deu ser, qui sap,
perquè l’engany
esdevé càustica
–potser autèntica–
ànima i carn.