L’hauràs vist, assegut dessota un arbre
o a mig pujar una escala, encorbat.
Avança lent, amb rostre com de marbre,
i un somriure reté d’intimitat.

Quan alça els ulls, corglaça les conteses
nascudes de l’arrel d’algun neguit.
S’atura i seu. Contempla les deveses
i els fondals amb la boira per vestit.

N’ha fet vuitanta-cinc. Potser noranta.
Està tranquil, i veu planar l’estiu.
Diu que ha fet de tot, però no se’n vanta.

I fa un passeig diari. També escriu,
amb lletra tan curosa que ens imanta
la serenor que exhala quan somriu.