Quan la flama s'encén quelcom està començant a finar, perquè fins i tot la pròpia inexistència té un començament.

Comença (potser) amb un desig,... amb un pensament,... i per a alguns com una necessitat. Es pensa i inconscientment algú pren a la vida i, des d'aquest mateix moment, es comença a acabar-se.

Tot és el mateix: principi/final.

I què? Potser per això no s'ha de prendre?,... doncs si així fora, llavors... què?

I va transcorrent i consumint-se (fins i tot) sense necessitat de que ningú ajudi a aquesta pròpia i autònoma destrucció; encara que és inevitable que ALGÚ vagi a poc a poc col·laborant en aquest procés de destrucció.

Són alenades agradables, luxurioses i la part més gran de les vegades incontingudes i inconscients.

Mentrestant, el propi procés de destrucció va deixant una estela de

o millor dit, de descomposició que es tradueix en la pròpia ombra., en el seu propi camí, en el fet, en l'obra de cada un. En el que queda. Tan va i fugaç com l'estrella sense rumb que es perd en l'abisme de l'infinit. Al cap i a la fi, potser algú remati el procés i contribueixi a la seva desaparició i, llavors, acabant amb el principi acaba també amb el final. Principi i fi. Naixement i mort. El procés. I lentament s'aconsegueix restablir l'ordre del principi per donar pas a la següent fase. Bé, i millor apago el cigarro perquè ja l'he acabat. Simplement l'he utilitzat.



 Webxafardera.
Jep Asoba