L’altre dia, mirant un informatiu d’una televisió, on donaven les celebres estadístiques dels accidents de circulació, em va sorprendre la manera de donar la noticia. Resultava que, segons el locutor, el 30 per cent dels accidents en víctimes mortals corresponia a conductors amb una edat inferior al 30 anys. I vaig pensar per què no s’havia donat la informació dient que el 70 per cent d’accidents en víctimes mortals corresponia a conductors d’edat superior als 30 anys. Després d’intentar esbrinar aquesta informació per a mi una mica tendenciosa, vaig recordar que no és la primera vegada que he vist intents de voler dimonitzar la joventut per part de certs medis de comunicació.

Per una part sembla que se’ls s’hi ha de donar al màxim de facilitats: Habitatge, primer treball, etc. I per altre part tot un grapat de traves, com poden ser les assegurances de vehicles, arrel de les primes abusives que cobren als joves conductors de menys de 25 anys, la impossibilitat de llogar un cotxe a les persones amb el mateix límit d’edat. Les exigències d’experiència per començar a treballar, ja que si no hi ha alguna empresa que els doni la primera oportunitat mai podran tenir l’experiència que els exigeixen. Uns plans d’estudis que provoquen segons indiquen algunes estadístiques un elevat nombre de fracàs escolar: No serà que s’estan avorrint?

Apart d’aquestes consideracions, llavors ve l’alcohol, les drogues, els botellons, les discoteques. Sembla que per la manera d’informar respecte d’ells, que el 99 per cent són o drogoadictes, o alcohòlics, o es passen la vida a la discoteca o bevent.

Conec bastants de joves de diverses edats, i puc dir que les estadístiques dels medis de comunicació no coincideixen ni prop fer-s’hi amb les meves. La majoria dels que conec o estudien o treballen o fan les dues coses al mateix temps. Són persones sensibles, moltes vegades solidaries en tota la problemàtica que afecta al món. Una gran part no prova ni l’alcohol, ni les drogues i molts pocs fumen. D’aquesta manera no és gaire estrany que no em quadrin les estadístiques.

Fem una suposició, que per mi no té ni un pel de credibilitat. Suposem que si, que la joventut està perduda, que l’únic que l’importa és el que deia, les discoteques, botellons, drogues... Que no té cap mena de principis ni ètics, ni morals. Que quan decideix fer feina o estudiar ve marcat simplement pel rèdit econòmic que en trauran. Suposem que fos així. És precís fer la següent pregunta: Quina responsabilitat tenim els adults, respecte a la seva educació? Quin son realment els valors que teòricament tindríem la responsabilitat de transmetre-les i no n’hem sabut?. Quina organització, respecte els plans d’educació, hem preparat perquè els estudiants no s’avorreixin? Realment hem estat capaços de realitzar el que deu fer cada generació anterior respecte a la transmesa de valors i de coneixements? Si no ha estat així com som capaços de fer aquesta crítica a una joventut que es maneja d’una manera que en el fons ha estat propiciada en gran part per nosaltres mateixos , ja sigui per acció o omissió?. Ja he dit abans que partia d’una suposició en la que no estic en absolut d’acord. El que desitjaria és que abans d'exercir una crítica generalitzada a aquests joves que més endavant agafaran el timó del procés social, laboral i polític, féssim una petita autocrítica que no ens vendria gens malament. Ja ho diu el dit popular: “Qui es confrare que prengui candela”.

Josep Bonnín i Segura
jkeops@hotmail.com

22 d'octubre del 2004