Autor: Josep Maria Garolera Carreras Font: https://www.polseguera.com/writers/writing-664_diu-l-orella-a-la-boca.html Diu l'orella a la boca La nit de l'esperpent lliurava un cos calent a la fredor del dement; un foc polivalent cremava impenitent tots els colors del ponent; el tigre ensinistrat queixalava de valent una cuixa ortopèdica ambivalent, mentre l'aspersor vandàlic ruixava fredament les il.lusions esteses al sol resplendent. Una puça s'apressava, una puça fugia, una puça s'esmunyia de la mà esclavitzadora. Un parrac voleiava lliure, empès per un ventijol sorrut, feliç en l'anonimat. I jo em delia per encalçar mots salvatges en els putrefactes canals venecians; el dux no m'esperava, ni m'espera, ni m'esperarà, ans al contrari, més aviat em desterrarà. El goig pregon d'ésser on no hi ha ningú.