Autor: Josep Maria Garolera Carreras Font: https://www.polseguera.com/writers/writing-394_vingueren-de-l-orient.html Vingueren de l'Orient I callaven, les veus sorolloses callaven, emmudien al pas dels cavalls d'argent, genets de platí i cuirasses feixugues, i a tot això l'albada ho tenyí de foc, flors liles, lilars, cels liles, vestits liles, primavera lila barrejada amb sang. L'Infant agafava la mà de sa mare mentre arrossegava el serpent-gos lligat amb un cordill, no borda, no lladra, només xiula, fa espetegar el vent dins seu i el llança com una fuetada, pell de gallina a tot el veïnat, l'infant el passeja orgullós fins els confins de la terra. No el nomeneu, a aquell qui guia els nostres destins, no l'esmenteu, o mil dimonis ferotges us faran bullir eternament, potser és un banquer, potser un home de negocis, en tot cas, un xucla-sangs. vingueren de l'orient i no es deturaren, ni preguntaren ni es deixaren interpelar, tenien massa pressa.