Autor: Josep Maria Garolera Carreras Font: https://www.polseguera.com/writers/writing-286_el-gemec-de-les-flors-simbiotiques.html El gemec de les flors simbiòtiques La pedra queia flonja, sense ànim de maleses, el croopier es forrava, embutxacant-se l'or cobdiciat, unes petjades fosques delataven una nit temeràriament excessiva, mentre un crooner de night-club apagat es fonia lentament, i allà, a l'altra riba, en un riu d'argent i una lluna de paper, la simbiosi dona-flor s'obria en germinació.   Rodamón errant sempre clavat a la mateixa cruïlla: tornar a casa o explorar què hi ha més enllà de l'enèssim turó, a la petita llar de set finestres, en blanques flassades perfumades, ella divagava en un esplet de somnis multicolors, mentre els cossos exhuberants de les dones-flors s'alçaven vers l'astre sol i a l'orella li xiuxiuejaven: "l'home que estimes i que t'estima sempre frisarà per saber què hi ha darrera el darrer turó"   Encegat pels fars dels cotxes, eixordit per l'infernal brogit de la piconadora, aferrant-se el barret que un ventíjol ferotge volia endurse-l'hi, trepitjava tolls d'aigua amb gastades sabates, però el pas era ferm vers el santuari de les dones-flors, on nus gessamins dansaven al bell mig d'un cercle de foc.