Aigües brunes ixen per l'aixeta de l'abandó
fornicacions ocultes s'entrelliguen darrera l'aparador
Viatges a terres llunyanes et retornen a l'inici
hi romans ancorat com un nimfòman del vici
Cants baladrers de sirenes decadents
t'esbronquen l'oïda arreu omnipresents
Una vinyeta mig esborrada amaga
la lluïssor més ferotge que no s'apaga
Tres-cents escorpins en línia recta
marxen ufanosos vers la insalvable cuneta
fondes de l'ànima, dispesers ambulants
hi perden la xaveta eixint-ne udolants
Què hi ha més temible que la mort?
què hi ha més repugnant que la desídia?
què hi ha més avorrit que la incompetència?
doncs taxis de l'ànima que no et duen enlloc
Silentment cavalquen els genets dels lotus blaus
les peülles dels seus cavalls lliures de claus
gesticulen espasmòdicament vers l'aire com babaus
anhelants d'atansar gatzares i saraus
Quantes bèsties més haureu de sacrificar?
quants sospirs més haureu de mesurar?
quanta mort més haureu d'escampar?
abans que les verdes oliveres no desglassin llur perfum
i la pau s'obri pas enmig del fum
Estralls que emmenen cap els esculls
expolis que ho arrepleguen tot, curulls;
des de la cambra més ombrívola
petjades fluorescents d'un àngel que ja no vola
D'Ençà fa tres mil anys que m'espero
ací, a la freda cripta esbiaixada,
durant nits tèrboles neguitejant-me per fer-ho,
no hi sóc pas, jo, esvaint-me a la balustrada.
Darrera els espigats xiprers un nan plora
el circ via París ja fa temps que és fora
Elements de rebuig decoren el pati interior
mots mal dits omplen el rebedor.
Mentre un suau xiscle de l'ànima s'esmuny finestra enllà.
Enviat el 12 de setembre del 2011