Lluny, dins la mar esperonada que res no atorga
lluny, dins l'oceà embravit que res no perdona
atansar-t'hi seria com
clavar dagues en un coixinet ferit
passar d'esquitllentes pels viaranys invisibles
anul.lant contradiccions feixugues que el destí t'imposa
i amb la cara neta rentar de porqueria l'ànima empestifada.
A les golfes enteranyinades, l'or dels búlgars s'hi amaga
deconstruint laberints per obtenir-ne el codi d'entrada
a les natges ben formades, estels argentats hi reposen
no hi ha aturador pel gran mural de les imatges mortes
mossegaren el carnatge, s'hi abraonaren ferotgement,
però no eren voltors ......... no ho eren, no ...........
Taxidermistes de la paraula et bufaran l'orella
vedettes de llargues cames t'entabanaran la vista
cuineres adorables t'embriagaran el gust
mescladors de perfums t'obriran els sentits,
però saps prou bé que una sola vibració de les ales de la papallona
et connectarà amb la glòria.
Escalinates d'ardor t'afanes a pujar
focs que encara cremen dins del teu pit
no hi ha escàpol per a l'extinció
tret d'un magre retret xiulat més que no pas dit.
Dalt dels pinacles daurats s'hi bressola un homenet amb bombí
plouen guspires d'èxtasi en franquícia
l'home del temps no ho havia previst
les cametes de l'homenet oscil.len cofoies.
Vas poder-hi dormir, dalt dels cims
un suara de benestar t'atrapà com un coixí
l'espurna reviscolà pels conductes interiors
el viatge fou reprès
fins que un munt de dagues voladores trencà ton somieig
i l'espelma s'apagà.
Renegaires eixorits despotricant en to professional
diafragmes de l'ànima desats al bagul dels oblits
pagodes de sucre envoltades de verds estanys
la primavera interior deixondida és.
Enviat el 23 de setembre del 2011