Autor: Josep Maria Garolera Carreras

Font:


Balada dels llops ferits

Tendrament esquinçaren els cortinatges del paradís, saltaren dins del quadre, es cruspiren la sirena,

a l'albada udolaren dalt d'un blanc turó, udolaren amb força, udolaren distrets, udolaren plens de por i de ràbia,

però la ràbia pogué més que la por, la ràbia sempre pot més, la rábia pot més. Embolcallats amb cadenes daurades, damunt d'elèctrics

patinets, enfilaren l'esfereïdora ruta dels penyasegats, més amunt, cada cop més amunt, fins clavar els esmolats ullals a la blanca

lluna; s'embriagaren en tavernes farcides de desesper, reventaren portes de buits palaus i udolaren una volta més, clarobscurs sufocants

els penetraren els ulls, servaren la imatge d'una velleta pixant entre dos automòvils a la roja retina. I seguiren corrent, àvids d'infortuni,

fins que encalçaren la nit al blanc cementiri, es deturaren davant d'una blanca estàtua de marbre i es posaren a plorar.