Autor: Josep Maria Garolera Carreras
Font: http://www.polseguera.com/writers/writing-394_vingueren-de-l-orient.html


Vingueren de l'Orient


I callaven, les veus sorolloses callaven,

emmudien al pas dels cavalls d'argent,

genets de platí i cuirasses feixugues,

i a tot això l'albada ho tenyí de foc,

flors liles, lilars, cels liles, vestits liles,

primavera lila barrejada amb sang.

L'Infant agafava la mà de sa mare mentre arrossegava

el serpent-gos lligat amb un cordill,

no borda, no lladra, només xiula,

fa espetegar el vent dins seu i el llança com una fuetada,

pell de gallina a tot el veïnat,

l'infant el passeja orgullós fins els confins de la terra.

No el nomeneu, a aquell qui guia els nostres destins,

no l'esmenteu, o mil dimonis ferotges us faran bullir eternament,

potser és un banquer, potser un home de negocis, en tot cas, un xucla-sangs.

vingueren de l'orient i no es deturaren,

ni preguntaren ni es deixaren interpelar,

tenien massa pressa.