Autor: Joanjo de Marènia

Font: http://www.polseguera.com/writers/writing-362_en-aquest-precis-moment.html


En aquest Precís Moment

En aquest Precís Moment...

(Moment Global)

 

És de nit ací a ma casa (a Sueca, al País Valencià, a Marènia),

però no puc dormir.

 

Per això m'he posat a escriure,

per a fer morir el temps,

tot i que no m’assetja cap idea interessant.

 

Ociosament, comence a divagar sobre què pot estar succeint, just en aquest moment, en altres llocs del planeta.

I sorprés m'adone (o, millor dit, sóc per fi del tot conscient) que en aquest concret instant hi ha un altre xic o xica davant d'un paper o d'un ordinador escrivint potser un poema, potser un assaig, un relat o una novel·la. ¿Qui sap si una obra genial? Ja es veurà...

O algun pintor, escultor o músic, abocat en cos i ànima al seu art, elaborant composicions bellíssimes, sense poder escapar, ni somiar-ho, al seu influx hipnòtic i subjugador.

 

Per descomptat que alhora, molta gent s'hi troba menys reclosa que nosaltres. Segur que hi ha un jove declarant-se pel MESSENGER a una companya d'Institut, o de Facultat, que mai no s'havia fixat en ell, o una dona casada trucant per telèfon al seu amant, o un home major xiuxiuejant coses boniques a l'oït de la seua estimada, de setanta-nou anys, en la residència d'ancians.

 

D’igual manera, tot i que en la meua habitació qui m’abraça és un buit immens, esdevé impossible negar que ara mateix, ben lluny, una parella s’hi rebolca fent l'amor, irrefrenable, captiva d’un ànsia salvatge i immemorial, al llit d'un hotel de dues estrelles, al sofà d'una casa, en un jacuzzi públic, en una piscina de luxe, sobre l'arena del Sàhara, del Gobi o d'altre desert, vora una platja abandonada, enmig d'un camp de tarongers o en la foscor impenetrable d'una selva tropical. Una parella de dones, d'homes o un home i una dona, tant se val. La passió surt quan surt. Inútil posar-li fronteres.

 

Així mateix, existeix un xiquet plorant, perquè ha perdut a sa mare, i una mare desolada, en ser-li arravatat el seu fill.

Una jove adolescent parint a Ulan Bator, una xiqueta indígena avortant a l'Amazones i una parella noruega a punt d’adoptar, amb goig, una minyona hindú.

Una violació a Bagdad, a Rio de Janeiro, a York, a Nova York, a Delhi, a Nova Delhi, a Pretòria, a Kinshasa, a Canberra, a Hong Kong o a Taipei.

Un terrorista palestí fabricant una bomba criminal, que acabarà amb ell i amb dotze persones més; i un antic amic d’escola seu, ara pilot israelià, en proves de llençar míssils, que provocaran nou baixes enemigues i vint-i-quatre danys col·laterals. En cristià: 33 vides humanes tallades de soca arrel.

 

No puc amagar-ho tampoc. M’encén en flames saber que mentre llisque esta mà sobre el full, esbossant amargues línies, conviuen polítics famosos dirimint acords de no agressió, que mai no respectaran, i treballadors humanitaris fent efectiva la pau, des de l'anonimat.

 

I alhora, punt i apart, quan em pose a meditar sobre què tracte d’expressar, també és possible trobar europeus visitant la Pampa, l'Egipte o Nepal; canadencs banyant-se al Pacífic, a una illa polinèsia; sud-americans emigrant a Alacant o a Tarragona, en cerca de faena; marroquins i senegalesos solcant precàriament l'Estret, amb idèntic objectiu; japonesos fotografiant Barcelona o Botswana, cobejant-hi noves impressions; aborígens d'Austràlia reivindicant un dret històric i cultural, que d’immediat serà esclafat, tal i com ens passa a sioux, apatxes o catalanistes valencians; milions de xinesos estenent-se pel món a base de treball i tenacitat, i milers d'africans morint-se de fam o de SIDA, quan no matant-se entre ells amb armes provinents de Rússia, Amèrica, Europa o Xina.

 

A tot això, en aquest moment precís, hi ha operaris d’eixes fàbriques d'armament currant des de fa hores en les naus, laboratoris o magatzems. I gent d'altres empreses (petites, mitjanes, grans o despòtiques multinacionals) pròxima a engegar o posar fi a la jornada laboral. Gent d'ací, la Mediterrània, del Mar Roig o de l'altra cara de la vila global.

 

Gent que està dictant una carta de perdó a la secretària/-ari, gargotejant a mà un destrellat (com és el cas present: X/zas-69_MaoNOT<;()//(c)8::: [14-11-2006. 23:21]), redactant a màquina un informe policial o bolcant a l'ordinador un relat amb un fum de correccions (com també és aquest el cas, però en el futur [23-5-2008. 05:29] [9-12-2008. 21:22]).

 

Gent que està entrant a Internet, teclejant 'love' al Google, introduint 'sex' al Yahoo, buscant vídeos al Youtube, enviant per e-mail una recepta de cuina a sa mare, o vàries fotos a son pare, elaborant un pressupost, registrant la nova comanda de material, baixant-se música amb l'e-Mule o amb l'Ares, visitant una pàgina d'apostes que mou dòlars a cabassos o, senzillament, anant a l'INICIA per finalitzar Windows i apagar el seu portàtil.

 

Gent que prompte arribarà a casa, a sopar,

o gent a qui li esperen quilòmetres i quilòmetres de carretera,

o que tindrà un accident mortal en un pas a nivell i mai més no tornarà a veure la família. O gent que conduirà l'ambulància, el camió de bombers o el furgó d'atestats fins al lloc de col·lisió amb el tren, per donar-se compte que no hi ha res a fer. Operaris que s'ocuparan esta nit d'enretirar de les vies l'automòbil sinistrat, i reporters de televisió que gravaran amb frenesí la tragèdia, per emetre-la puntualment a l'avanç informatiu de les dotze, entre un munt de tragèdies similars, o mil vegades pitjors, inserit en la pausa publicitària d'una taquillera pel·lícula de Hollywood, remake barat d'una obra mestra del cinema francés dels anys 70, que no té ni punt de comparació amb la novel·la original irlandesa del segle XIX en què està basada.

 

I ningú no vessarà cap llàgrima per res. No, ja no. Són massa històries ja, massa notícies fugisseres, massa fatalitats acumulades, una rere d'altra, una rere d'altra...

 

L'ànima, de sobte, se'm despulla d'emocions, penetrant-hi, lacerant, una fiblada de gelor.

Deixaré d'escriure en l'acte. La son s'abalança sobre mi.

La fatiga, indeturable, obté per fi el domini absolut,

i només hi reste jo, tot orfe i derrotat.

 

Ara em clavaré al llit. Supose que dormiré prompte.

Ja no pensaré en res més, en res,

perquè són massa coses, massa,

les que estan succeint

en aquest precís moment.

 

Sueca, 14 de novembre del 2006 (21:58-23:47 hores)

Joanjo Aguar Matoses

A Santiago Pey i Estrany, i a tots aquells que elaboren diccionaris de sinònims

(Últims retocs: 21-5-2009. 00:33 hores)