Autor: Josep Maria Garolera Carreras
Font: http://www.polseguera.com/writers/writing-34_espais-ocults.html


Espais ocults


Agilitat constant i progressiva,

plenitud en pleniluni, corrosiva,

piula la serp dessota l'estora,

brama el canari enquibit en un tetra-brick de sopa,

brunzeix el televisor com un aspersor,

s'endinsa la fosca ferotge pel finestral.

Àdhuc si hi hagués algú, tampoc respondria.



Pels verds camps de Flandes

verdejava una formosa dama,

abillada en tons verdosos,

es confonia amb la verda praderia,

si l'esparver verdós l'hagués fitada,

d'ulls de verdor s'enamoraria.



I ara digues que no l'has vist,

empenyent llur carretó i amb la dalla sempre a punt,

i ara fes-me creure que no l'has ensumat,

amb aquella seva flaire cosida a la pell,

que l'angoixa no et frapi,

puix ell i tu sou carn i ungla,

puix tu i ell sou cosins-germans.



Vesprejava la fecunda hilaritat,

rialles estridents passadís avall,

el foc d'encenalls s'esclafia amb tanta bonhomia,

quan de sobte un tro gegantí es posà a ballar

a la saleta d'estar, i tota la multitud esporuguida

xisclà, espetegà, s'amuntegà i perdé l'oremus,

a l'ensems que un déu aturat, avorrit, badallà.



Ones barroques embrollen el pas de freqüències diminutes,

agafades amb calçador.

Espasmes orgànics eixits de la fosca cova,

cerquen personatges on instal.lar-s'hi.

Els miralls reflecteixen un ball de màscares esperpèntic,

puix malgrat l'esforç constant i redemptor,

les teranyines de l'ànima, els hi deformen l'albir.



Bugades transllúcides redimensionen un brut matí,

la ràdio que diu la veritat decora l'humida estança,

per la via del tren una bandada de llops negres

foragiten les aus nocturnes que hi feien sojorn

no hi ha treva pels caçadors, ni pels caçats,

ara i adés aquell fum obstinat s'apropa a la finestra.



De clarobscurs i d'ombres resta feta la mida del tratjo humà,

una dona abillada de negre amb collar blanc de perles,

neteja d'engrunes la taula del bar on s'ha assegut;

la pausada mirada del castor

hi veu sempre, ans sense claror,

diminutes falques a l'horitzó.



Posseïa l'alè dels déus,

fornicava com Júpiter i Vulcà,

lluïa com l'estel més refulgent,

però la mà negra no el deixà,

aquella seva i negra mà,

se l'emportà una vesprada,

al país dels somnis,

per mai més tornar.

 



Dibuix de l'artista vigatana Marta Puigvendrelló

 

Enviat el 19 de novembre del 2011