Autor: Josep Maria Garolera Carreras

Font: http://www.polseguera.com/writers/writing-327_la-rosa-dels-vents-funestos.html


La rosa dels vents funestos

Estranys perfums abracen la humitat d'una tarda xafogosa,

refulgents penjois de quincalla dringuen a la penombra d'una cambra de finestrons tancats,

ulls brillants com diamants, de llargues pestanyes i obscur maquillatge, tallen com ganivets esmolats

la distància entre els objectes ingràvids.

Ulls que avancen enmig d'espurnes i focs artificials, les fonts de Montjuïc del tot il.luminades,

ulls que pertanyen a un cos obscè, per natura, existència vital i predisposició.

Estranys moviments com de dansaire coix, s'entrelluquen al fosc rebedor,

hom diria que duu perles nuades a la cintura i vels setinats que li tapen la faç i les parts pudents,

però que no amaguen una carn ferma, musculada i segura d'emmenar tota mena d'estralls.

N'hi ha que devoren diners, n'hi ha que s'empassen feixugues viandes, n'hi ha que no poden parar quiets,

però aquesta tigressa experimentada devora homenets, especialment els madurs solters, els més indefensos.

Pregueu perquè no truqui a la porta de casa vostra, puix si la deixeu entrar, sense sostre us quedareu

i el ball del rodamón endegareu.