Autor: Miquel Molina i Diez

Font: http://www.polseguera.com/writers/writing-3_adonis-i-les-dues-fadrines.html


Adonis i les dues fadrines

Fa ja molts anys en un petit poble de la geografia catalana, el nom del qual no mencionaré perquè vaig prometre al meu iaio de mantenir-lo en secret, vivien dues fadrines en un castell situat al cim d’un turó: Gemma i Consol. Eren de bona família i buscaven algú que volgués casar-se amb elles.

Un dia, un jove d’uns vint-i-cinc anys, cabells bruns i uns ulls del mateix color que la mar va anar a conéixer les dones casadores. La seua bellesa va captivar a totes dues tan bon punt el van veure: mai no havien vist un noi tan ben plantat i tan ben educat.

La Gemma va ser la primera que es va apropar per tal de preguntar-li el seu nom. Ell va respondre que es deia Adonis. Tot seguit, la Consol, una dona de molta saviesa (tot s’ha de dir), va mormolar: “Un nom apropiat per a un home de tanta bellesa”. Però Adonis, que tenia l’oïda molt fina, es va enrojolar en escoltar les paraules de la Consol, ja que era un poc tímid.

La Gemma era una noia molt freda i dolenta, encara que a primera vista semblava tot el contrari. De més a més, era preciosa: tenia els cabells daurats i els ulls negres. També era alta i esvelta. Per això, no li va costar massa robar el cor d’Adonis: un noi senzill i generós, que cercava afecte. D’altra banda, la Consol era més aviat lletja i una mica grassa, però molt bona persona i molt sensible. El seu cor desbordava amor per tots els costats.

“Passa! no et quedes ahí!” li va dir la Consol, mentre Adonis contemplava la Gemma com si fos una deessa.

El van portar al saló i el van convidar a un refresc. Van parlar de moltes coses, i s’ho van passar d’allò més bé. Adonis no podia fugir els ulls del rostre de la Gemma: li agradava moltíssim.

Des d’aquell dia ençà, Adonis anava tots els dies al castell per tal de passar una estona amb la Gemma. Adonis només tenia ulls per a Gemma. Açò entristia molt la Consol.

“Gemma li farà molt de mal”, pensava la Consol. “Ma germana es cansa de seguida de les persones i les fa patir molt. M’agradaria ser tan bonica com ella perquè Adonis es fixara en mi. Jo el faria molt feliç”. En aquell moment, la presència de sa germana va interrompre els seus pensaments:

“Què fas germaneta, tota sola i amb el llum apagat?”
“No res.”
“Que ploraves!”
“No, se m’ha ficat alguna cosa a l’ull!”
“Bé, volia contar-te que crec que l’Adonis s’ha enamorat de mi”.
“Ja me n’havia adonat!” va respondre la Consol un poc empipada.
“Què et passa? T’he fet o t’he dit alguna cosa que no t’haja agradat?”
“No res, però quelcom em diu que tu no l’estimes, que solament és un joc per a tu”.

La Consol no s’hi va quedar més temps parlant d’aquell tema i va sortir a estirar-se una mica les cames. Va caminar per la platja fins que les forces no li permetien continuar. Llavors, s’hi va seure i va contemplar la meravellosa posta de sol. De cop i volta, Adonis la va veure asseguda mirant les ones, i s’hi va acostar. Tots dos parlaren durant molt de temps. A partir d’aquell vespre, es van fer molt amics. Quan algú d’ells tenia algun problema, recorria a l’altre. La Consol, però, cada vegada estava més boja per l’Adonis. Ja no sabia com amagar els seus sentiments. Què hi podia fer? El seu estimat mai no la miraria amb altres ulls que no fossen els d’una amiga.

La Gemma aspirava a un xic amb diners, però l’Adonis era pobre; per això, tot i que ell l’estimava força, no significava gaire per a ella. Era de l’opinió que una dona rica com ella havia de casar-se amb un home adinerat. D’altra banda, la Consol considerava que els diners no tenien cap valor, que l’única cosa que s’havia de tenir en compte en una persona era la bondat del seu cor.

El temps va passar i la Gemma tenia por de romandre fadrina. Per ço, va decidir que calia casar-se, encara que fos amb un home pobre com l’Adonis. Qualsevol cosa seria millor que quedar-se tota sola.

“Adonis, per què no ens casem?” li va proposar ella.
“De debò que vols casar-te amb mi!” va exclamar ell una mica sorprés.
“Sí!” va dir ella.

Tan aviat com va tenir l’ocasió, va esmentar la fantàstica notícia a la Consol, que se’n va entristir molt, ja que totes les seues esperances que algun dia pogués fixar-se amb ella s’acabarien amb aquesta unió.

A mesura que s’apropava el gran dia, l’Adonis estava menys segur de si li convenia aquest matrimoni: s’adonava de com era de capritxosa i immadura, que poster no el volia. Tots aquests dubtes l’abrusaven per dintre. De vegades, es plantejava si no seria millor anul·lar la boda. Com sempre, va esmentar el que li preocupava a la Consol, perquè ja no podia més: “Consol, tinc molts de dubtes pel que fa al meu casament amb ta germana”. La Consol li va respondre: “Pensa-t’ho bé abans de fer un pas tan important com aquest, perquè és una decisió per a tota la vida”. Aleshores, la gent no se separava o divorciava com ara: eren altres temps. Això no vol dir ni que fos ni millor ni pitjor, sinó només que eren altres temps.

No podia deixar de donar voltes al que la Consol li havia dit: “Per a tota la vida!...Massa temps”, va pensar. “Jo necessite una dona que em comprenga, amb la qual puga compartir les meues il·lusions i jo, compartir les seues. La Gemma és preciosa, però molt superficial”.

La Consol, com que no podia aguantar més aquella situació, perquè ho passava molt malament cada vegada que veia el seu amor amb sa germana, va decidir d’anar-se’n a viure a un altre poble, lluny d’allí. D’aquesta manera no li resultaria tan difícil de fugir-se del cap tot el que sentia per Adonis.

“Adonis, me n’haig d’anar lluny”, va dir ella.
“Per què?” va preguntar ell.
“No t’ho puc dir, però creu-me és millor així”.

La Consol se’n va anar un parell de mesos abans del casament. Una gran tristesa va invair l’Adonis un cop la Consol va marxar. “No sé què em passa”, va pensar. “El record de la Consol m’ofega. És com si la necessitara; però això no pot ser: em casaré ben aviat! Solament hauria de pensar en la Gemma, en el meu matrimoni”.

Mentrestant la Gemma ni tan sols va notar l’ànsia del seu futur marit: els preparatius de les seues noces la consumia. Solament li amoïnava el vestit que s’havia de posar, la gent que hauria de convidar, i un munt de coses més, però totes superficials. Hi havia coses més importants; l’estat d’ànim d’Adonis, per exemple.

L’Adonis per primera vegada en sa vida es trobava tot sol. Llavors va comprendre que estimava la Consol, que la necessitava com l’aire que respirava. Va caldre perdre-la per a adonar-se que s’havia equivocat de dona, que s’havia deixat captivar per la bellesa de la Gemma.

L’assumpte es va complicar: si estimava la Consol, no podia casar-se amb la Gemma; d’altra banda, els preparatius de la boda ja havien començat: s’havia invitat la gent, s’havia parlat amb el rector... Però no podia contraure matrimoni amb algú que no estigués enamorat.

Finalment, va decidir a dir a la Gemma que no s’hi podia casar, ja que no l’estimava. La Gemma es va enutjar moltíssim, però no perquè la deixara, sinò pel ridícul que passaria davant tothom.

“Te’n penediràs! A mi ningú no em deixa plantada. A més, què dirà la gent? Seré la riota de tot el poble”, va dir ella.
“Em sap greu, però jo no puc anar contra els meus sentiments. Espere que algun dia em pugues perdonar”, va replicar ell.
“Perdonar! Mai! En ma vida!”

L’Adonis va eixir d’allí tan ràpid com va poder amb llàgrimes als ulls i va fer una volta per la platja. Ara sí que ho havia espatllat tot o, potser, no. L’enrenou que tenia al cap li impedia raonar.

L’endemà, es va aixecar amb les idees més clares i va decidir de buscar la Consol per dir-li que l’amava moltíssim i per demanar-li que es casara amb ell, ja que no podia viure sense ella.

Aquell mateix dia va anar a per ella i li va declarar el seu amor amb molta tendresa. La Consol plorant i quasi sense poder articular paraula de l’emoció, li va respondre: “Clar que sí, amor meu! Em casaré amb tu. T’estime com mai no havia estimat ningú”.

Tots dos van contraure matrimoni al cap d’uns dies i van ser molt feliços.