Tremolava d'orgull la margarida al bell mig del gel,
deu mil pensaments llunyans se li atansaven com una tempesta,
desfermant cavalls de guerra, llampecs espaordidors,
sospirava extasiada la bella flor sense aixopluc,
per fi seria la soprano en una òpera de cent mil trons.
Isolada com a vertadera heroïna de mil pel.lícules mai vistes,
dissortada pel darrer lladruc de l'albada,
assetjada per una munió de llops famulencs,
transitant l'esperit vers cels de cotó fluix,
es defensaria amb ungles i dents,
sàvia en la desesperació,
buida en la foscor,
lúcida sempre i per sempre,
fins el darrer alè,
fins el darrer esgarip de l'ànima.
La nevada no l'arrencà,
però la tristor sí,
en pols de lluna es transformà.