Autor: Marc Cabanilles i Martí

Font: http://www.polseguera.com/writers/writing-186_mi-buenos-aires--m-s--querido.html


Mi Buenos Aires (más) querido

MI BUENOS AIRES (más) QUERIDO

 

Gràcies a la meua estada a l’Argentina, he tingut l'oportunitat d’escoltar directament, a alguna de les persones que en el seu moment es van querellar davant la justícia argentina contra els crims del franquisme.

En les seues cares no he vist cap odi, cap rancor, cap set de venjança, cap afany de persecució. Per contra, es lamenten de l'abandó que han patit durant tots aquests anys de democràcia, de la indiferència d'els qui pretenen mirar cap a un altre costat, com si res haguera passat, la desesperança de veure que la seua vida s'acaba sense que s'haja fet justícia als seus pares, a les seues mares, als seus avis, als seus germans, als seus amics ……

Segurament, molts dels que veuen la situació des de fora, o que no es van veure afectats ells mateixos per la repressió, pensaran que ja han passat molts anys, que els culpables ja van morir o són ancians, que es deixen de remoure estes històries, que a hores d'ara ningú hauria d'anar a la presó per coses que passaren fa anys….

Els qui pensen d'esta manera, jo els dividiria en dos grups. Els que van de bona fe, en aquest cas, simplement és que no han entès res. I els que no van de bona fe, el que clarament intenten, és ocultar la història i que moltes coses caiguen en l'oblit.

No s'adonen que no és important que algú vaja a la presó. L'important no és condemnar a una persona que avui puga tenir 80 o 90 anys. El que importa de debò, per la seua gravetat, és que l'herència del franquisme segueix viva, i les seues manifestacions s’estenen lliurement per una societat que es diu democràtica, però que viu encara acomplexada. Cada dia, estem assistint a un augment de salutacions i símbols feixistes, acompanyats de l'ús de la violència verbal o física. I per si açò fóra poc, ens trobem a membres del PP, restant gravetat a l'assumpte, quan no disculpant als seus autors amb l'excusa que són joves i que no saben el que fan. Açò és el que passa ací mentre la resta del món civilitzat intenta frenar aquest auge feixista, tan volgut pels actuals dirigents del PP.

Ens demanen que OBLIDEM amb l'excusa de la reconciliació. Però en realitat, volen que oblidem per a arribat el moment, quan es donen les circumstàncies adequades, tornar a repetir el que ja va passar.

I per açò són tan importants aquestes denúncies del franquisme. Per a que els qui ho van viure no ho obliden, i els qui no ho van viure, que coneguen el colp d'estat, la guerra que va provocar i els 40 anys de dictadura que li van seguir.

Els qui han posat la denúncia són taxats de “traïdors” a la pàtria. Però eixos que s'omplen la boca amb la paraula “pàtria”, haurien de tapar-se-la amb fang i morir-se de vergonya en veure que siga un altre país, en aquest cas Argentina, el que haja engegat els mecanismes per a fer justícia.

De quina pàtria parlen?

Potser de la pàtria del silenci, de l'exili, de la indignitat, que els seus antecessors van instaurar amb un colp d'estat i que van mantenir a força de reprimir als qui no estaven d'acord?

O és la pàtria de les més de 100.000 fosses comunes, escampades per cunetes i descampats, i on estan tirats com a alimanyes les restes d'els qui es van oposar a la barbàrie?

O serà la pàtria dels més de 30.000 bebès robats?

O per no anar tan lluny en el temps, potser serà la mateixa pàtria que tira a la gent de les seues cases mentre els banquers i especuladors que van provocar eixa ruïna se’n van de “rositas” muntats en l'euro.

O més bé, es refereixen a eixa pàtria que fa lleis perquè malalts de càncer o leucèmia s'hagen de pagar gran part del seu tractament. La patria que deixa als xiquets sense menjadors escolars, transports i mestres. La que davant la pobresa creixent, ens diu que l'únic remei és practicar la caritat.

Ho sent molt per eixos “patriotes”, però a hores d'ara, en aquest moment, la meua pàtria es diu Argentina, un país que ja va jutjar als seus dictadors, als seus repressors, als seus torturadors i que ara està posant els mitjans perquè cap frontera, i menys encara cap “pàtria”, supose un impediment perquè es faça justícia. No hi ha cap ciutadà o ciutadana ací a l’Argentina que no mostre la seua sorpresa i estupor quan s'assabenta que Castella és l'únic país del món on es nega qualsevol tipus de justícia, fins i tot la de donar enterrament digne a uns familiars afusellats o torturats fins a la mort per una dictadura pronazi.

Mai com ara, m’han agradat tant els tangos “arrabaleros” que se senten per qualsevol cantonada de Buenos Aires.

 

Marc Cabanilles

Buenos Aires – Argentina, octubre 2013