Papallones de metall foraden l'aire,
foraden l'aire, aquest aire que tant em costa d'atrapar,
que se m'esquinça entre els dits, que es fa escàpol,
nits de turment i malsons de tempesta,
puix l'aire s'amaga, s'amaga a la cova del desempar.
Oh!!! ohhh!!! precioses nines autòmates,
digueu-me quin és el vostre secret !!!
com us ho feu per retindre l'aire ????
amb precisió mecànica els vostres pulmons de ferro,
l'atreuen, el purifiquen i mansuetament el deixen anar,
cap àngel ni cap dimoni ho faria millor,
domadores de l'aire, aquest metàl.lic i opac aire vostre.
Envieu-me flors perfumades d'aire, de fràgil, encisador aire,
clenxineu-me els cabells amb aire engominat,
feu-me l'instant més plaent amb una bafarada d'aire,
aire comprimit, aire a pressió, aire xarbutat, aire mandrós,
però aire, al cap i a la fi.
Gats presumits sotgen l'aire, i jo el sotjo amb ells,
el parany és a punt, aviat un aire novell i verge m'extasiarà els sentits.