Després de quatre anys de treball, va a inaugurar-se a València la parròquia dels Beats Màrtirs de València. La construcció commemora la beatificació, l'11 de març del 2001 pel papa Joan Pau II, dels "perseguits valencians" i estarà dedicada també a tots aquells beats màrtirs que van morir per odi a la fe. Aquells que es queixen amargament que la Llei de la Memòria Històrica reobri el record i les ferides d'allò que s'ha succeït durant la guerra civil, no tenen cap empatx a alçar monuments que només recorden a una part de les víctimes, òbviament les del bàndol franquista.
Fent cas omís dels seus “sagrats” principis d'amor, perdó, misericòrdia, i bla, bla, bla…, aprofiten tota la seua influència davant de la caverna dinosauria del PP, per a aconseguir terrenys i finançament d'un projecte que va en la direcció contrària a la que ens haurien de portar eixos principis “sagrats” i bla, bla ,bla.
No tenen prou amb què tots paguem els seus centres d'oració. Damunt, ells que tant es queixen dels afronts i provocacions a la religió catòlica, no dubten a afrontar i provocar a una bona part de la societat.
Perquè si s'alça esta església com a homenatge als màrtirs de l'odi a la fe.
Quina classe de monument hauríem d'alçar per a homenatjar les víctimes d'eixa fe?
Quin pressupost hauríem de tindre per a alçar un monument als que des dels temps de la inquisició han sigut víctimes del fanatisme religiós?
Quina superfície hauria de tindre un monument destinat a la memòria de totes les víctimes provocades per les guerres de religió, les croades “contra l'infidel”, les conspiracions papals, les evangelitzacions obligatòries…?
Quina classe d'homenatge hauríem de fer a milers de persones que per ser jueus o moriscos, i havent viscut en estes terres des de segles, van ser expulsats per les pressions i amb les benediccions de l'església catòlica?
Si per ser perseguits durant uns pocs mesos en 1936, es “regalen” estos reconeixements, jo pregunte, quina classe de reconeixements hauríem de tindre cap als que van ser perseguits durant més de 40 anys, des de 1936 en la zona feixista, fins a 1977?
Què mereixen les generacions obligades a estudiar la seua religió, a veure les pel·lícules que ells autoritzaven, a llegir els llibres que ells volien, a no poder besar la nóvia sense el sentiment de culpa d'haver comés pecat mortal?
Quin monument mereixen els milions de persones infectades per la sida gràcies a la campanya de l'església catòlica contra l'ús del preservatiu? Quina compensació els donem als que per la seua orientació sexual, no d'acord amb les seues teories divines, han sigut perseguits, empresonats, reprimits al llarg de segles?
Quina compensació mereixem els que vam ser batejats perquè s'obligava als nostres pares a fer-ho, igual que es va obligar els pares dels nostres pares… o a aquells que no van poder posar-li als seus fills el nom que volien perquè no estava en el santoral catòlic?
Qui homenatja als que durant lustres, eren empresonats o multats per voler treballar els diumenges i festius o havien de fer-ho d'amagat, malgrat la necessitat que tenien?
És que potser alçaran catedrals en homenatge als milers de xiquets i xiquetes, víctimes d'abusos sexuals per part de sacerdots i bisbes, abusos que van ser ignorats o amagats per les autoritats eclesiàstiques, fent cas omís, una vegada més als seus sagrats principis, i bla, bla, bla?
Potser estes coses que comente, comparades amb el seu déu, els seus cels i inferns, i els seus evangelis, els pareguen una favada, però estem parlant de persones de carn i ossos, de la seua manera d'entendre la vida, de la seua manera de relacionar-se, dels seus actes quotidians. I a més, estem parlant, no sols de “233 màrtirs”, més bé de milions de persones, afectades i contaminades per unes teories i creences imposades a base de sang i foc al llarg de 2000 anys, i que només haurien d'afectar als qui se les creuen.
No dubten, que cada vegada que veja eixa església dedicada als “233 màrtirs de l'odi a la fe”, tindré present en el meu pensament, als milions de persones que ens mereixem molt més que eixe homenatge, però que només demanem que ens deixen en pau, d'una vegada, i pels segles dels segles.
Enviat el 8 d'octubre del 2010