Reventen portes del paradís,
esmicolen il.lusions lluitades a la trinxera,
ni la flor negra respecten, llur fidel aliada;
atrapats en un laberint sense eixides,
esmaperduts com gossos amb la llengua fora,
llurs lladrucs es perden en el buit,
el buit prefabricat on s'han parapetat.
Xafardegen per matar el temps,
i el temps els mata a ells,
cerquen miratges a l'horitzó,
i el dins se'ls menja per dins;
són l'enciclopèdia de la buidor,
cerquen a les palpentes com ànecs marejats,
la senectud els esfereeix fins el moll de l'os.
No hi ha drecera que no sigui més recta,
no hi ha camí que no sigui més planer,
no hi ha miratge que sembli més real,
no hi ha bandera més lluent,
no hi ha trompetes més altisonants,
que escoltar-se un mateix,
que sentir-se un mateix,
que gaudir-se un mateix.