Sé que una altra cançó de bressol em pot matar,
sé que un altre tren perdut em farà descarrilar,
sé que una sola matinada sense ànima, em pot diluir,
sé tantes coses que s'esmunyen dessota el coixí.
Puix els ambivalents estels em poden confondre,
puix la més ínfima gota de pluja em pot sadollar,
puix els rodamóns sense rumb, em poden enlluernar,
puix una amalgama cromàtica de colors, em pot encegar.
I si de les deixalles en rebrota l'esplendor,
i si la decadència esdevé virtut,
i si els àngels s'enamoren,
i si els finestrals s'obren arrauxats de bat a bat,
llavors, i només llavors, podré transigir amb mi mateix.
Sé que el disc s'ha ratllat,
sé que la brisa s'ha aturat,
sé que el temps ha passat,
però també sé que l'espelma no s'ha apagat.