Has llegit en mi la bogeria,

o una vida plena d’engany

o el rubor d’una ànima que t’utilitza.

No t’ofenguis, els pardals m’han ofert la teva proximitat

en un somni plàcid, que no és vida.


Has llegit en mi la tristesa,

o la foscor al meu voltant

o la buidor de qui construeix somnis agosarats.

Em perdo en deliri que ja no és passatger

que és anestèsia, i no vida.


Has llegit en mi el dubte,

o la serietat de l’ànima llunyana

o el temor d’un cos de no ser besat.

No recordo el tacte de l’aire fresc que arriba de fora

i ara el desitjo més, perquè és vida.