Encendré quatre espelmes grises aquesta nit,
- una per cada any -
m’asseuré a la nostra taula,
esperaré que em tornis el somriure cortès,
i encetis la vesprada amb una mirada interrogant.
Llavors et diré tot allò que vaig callar durant tant de temps.

Ja no puc més,
necessito fer esclatar aquest silenci cada cop més paorós.

Encendré tres espelmes grises aquesta nit,
- grises com cadascuna d’aquestes quatre parets -
t’oferiré una copa buida del vidre més brillant,
i encetarem una botella de vi novell,
però no tinguis pressa en acabar-te-la.
Saps que tenim tota la nit per endavant.

Ja no puc més,
almenys l’alcohol ens farà esclatar riallades en extrem desori.

Encendré dues espelmes grises aquesta nit,
- una altra nit -
i m’escriuré un poema d’amor a mi mateixa,
recordant aquells versos bells,
ara ja tan rellegits,
amb els que tu m’engalanaves recitant-me a cau d’orella.

Ja no puc més,
però suposo que aquests versos ompliran el buit de la meva ànima gèlida.

Apagarem l’última espelma grisa aquesta nit
I fingirem passió,
Fingirem amor,
Fingirem tot allò que ens manca,
Tot allò que vàrem ésser i ja no som,
Tan sols així podrem ressorgir de les flames,
Il•lesos com l’altra vegada.

Perquè ja no podem més,
sort que això ens salvarà de les cendres,
i de la crema final que se’ns demana.


Poema finalista, fires de Móra la Nova 2007.

Sandra Flores Galve (sfgalve@gmail.com)
Enviat el 16 de juny del 2008