Grisa, com l’aigua glaçada que m’envolta,

com la mirada absent que no és ja prou tendra,

com la persona que no ha perdonat la vida.


L’horitzó perd el sentit.


Insensible, com el vespre solitari que abandona la noia,

com el sofoc d’un crit egoïsta que ja no té força,

com l’oblit que fa que una vida sigui inútil.


La paraula esdevé inservible.


Amarga, com l’habitació buida que apaga la ràbia,

com la bellesa que ja no resulta torbadora,

com el regust d’una història equivocada.


El record és insuficient.