GALATEA

Oh Amaril·lis, cantant les boscúries, fas rams de calta que arrenques d'arrel; gaudint sota l'ombra d'un bresquiller, sent com la calma prompte es fa arreu. Si et plau, respon-me si sents en el pit algú que l'ocupi, que et faci embogir, que eviti el concili que prens per la nit, amb qui no funcioni el teu encís.

AMARIL·LIS

Oh Galatea, són tan alegres, tan plens de joia els que he captivat; en ser de tres pàtries sempre escollida, ells sempre em miren -també d'amagat- Sempre estresada cuidant les ovelles per bells paratges com mana el patró; l'amo s'alegra; sempre auxiliada per la saviesa del "meu" Coridö.

GALATEA

Com cada pastura, sortint a trenc d'alba m'emporto les cabres lluny del estables. Allà on les hi porto hi veig Melibeu i amb un murmuri em crida a prop seu.

AMARIL·LIS

Jo ja li veia que serien aquestes les coses que intenta per fer-te seu... i amb quines paraules va dir-te t'estimo? Com n'és de tendre l'amor que voleu?

GALATEA

Oi tant que en parlava, però no de nosaltres, ni de poemes que fossin per a mi: parlava de Títir que versa promeses i les franqueses que tu el fas sentir. Amb un somriure me'l fas desviure, amb una mirada el trenques per dins; i mentre li parles me l'omples de vida i quan te n'anaves el feies bocins. L'antologia que signaria té cent poemes i roses brillants; coberta de gemmes i pedres precioses en vols la roba, incloses les mans. No et pot prometre el que necessites, i a Bellaterra hi més gent com ell, els teus capricis els compliria, si fos menys difícil sentir-te a prop seu. Creu que l'odies, que és una enganyifa, una mentida, tenir tanta por; hi ha massa joves i notes la calda: és més veritable que dir-ne foscor. Jaient sobre l'herba tan fresca i tan verda estàvem els quatre d'amor discutint; va se la pluja o qui t'ajuda, el que ens allunya durant tot l'Abril. I ara espera't que passi l'estiu ara contempla que el mes t'ha seguit. Sinó com t'expliques que el mar on et banyes et sigui tan aspre com ell fóra trist. Suporta l'espera mentre les platges, aquesta tempesta amb tot ha esborrat. Els sons de la flauta són buits de paraules i queda un ritme que fa mal de cap. Les vostres viles vesteixen de gala i coincideixen inici i final; manté la distància entre fronteres, amb nits de dansa, per no veure'l mai. Les seves cabres que viuen més tristes et parlarien del seu patiment; i llur mirada és ensopida com el somriure que no vols per ell. La cabellera potser no és daurada, tampoc pot ser cendra ni té el to de foc. Són rínxols d'eban que et freguen la cara, tan olorosos i fràgils al toc. Els teus ulls el miren amb desig de carícies o com una mixa sense menjar; fan que somiï els boscos més clars, tal com els iris ja t'hauran mostrat. Que blanca és la gespa, que grises les aigües -la teva mirada no es pot comparar-. I tant com parlàveu el deixes de banda i restes callada quan ja te'n vas. Sols les pastures, les ordres de l'amoi el que t'ensenyi el "teu" Coridó en fan del silenci paraules absurdes i menyspreables com explicació. Creu que sospites de com t'admira de com et resulta difícil fugir: com més t'allunyes d'altres passatges més cerca les rutes fins al teu camí. Creus i sopites que no és coincidència que a tan sols mig metre se us creuin els ulls; crec i sospito que els teus somriures no el deixen lliure i són els teus trucs. Mira si admira la reina que estima, la bella Amaril·lis i aquest el teu nom: pots ser pastora, tu tan formosa, però tens l'origen a inici de mot. I si algun dia provés els teus llavis, errors tan diaris viurien més lluny; la confiança per treure't el peple és l'últim obstacle el que més us puny.

AMARIL·LIS

Oh Galatea! Aquestes paraules a qui pertanyen? No vénen de tu? Amb tanta promesa i llarg poema no sé pas si creure'l o veure'l perdut.

GALATEA

Tota premissa que pronuncia fa l'aparença d'amor vertader; i és tan autèntic allò que ara senti que tan sols pensa en un primer bes; car sols vol parlar-te, posar sobre taula totes les cartes que pots escollir; i si i mostres les càlides palmes, veuràs aleshores que ets el seu destí.

AMARIL·LIS

Ja l'alegria i el dubte m'assalten; les aigües salades se'm filtren al cor; potser una estona aquesta miroia el cerqui entre els ànims que mescla la sort. Si aquests versos els inspira Febus amb el seu oracle, podrà ser al meu món. Malgrat, si l'estrofa és priapea, el temps que ara espera serà molt més llong.

David Castro Quilez (David.CastroQ@campus.uab.es)